FAST URBAN FASHION

Aprofitant la resposta del TSJC, del passat 7 d’octubre, relativa a l’expropiació del pati del Casino per part de l’Ajuntament del Masnou, crec que és necessari comentar alguns temes de  base per entendre  la situació i afegir arguments a favor de la sentència tot qüestionant la real necessitat d’aquesta proposta (sentencia).

Crec que la majoria dels masnovins i masnovines sentim una apreciació especial per l’edifici del Casino i pel que representa per la vila. Crec que la població està interessada en voler resignificar tot l’edifici i el pati i rehabilitar-lo per continuar gaudint-lo públicament. Ara bé, el com i quan, s’ha de consensuar i fer-ho viable entre totes les persones i institucions interessades.

Dit això, em remetré a comentar, de la manera més objectiva que pugui, la proposta d’expropiar el pati amb la intenció d’incrementar l’espai públic al Masnou. Fem un canvi d’escala a nivell municipal i veiem què hi passa.

Al març del 2025, el meu article mensual sobre urbanisme a la revista Gent del Masnou es titulava “Com és la repartició de l’espai públic al Masnou?” (gent del masnou març)  i comptabilitzava (de manera una mica rudimentària, a través de l’Autocad i del Google earth) la superfície d’espai públic que hi ha actualment al Masnou i en feia un petit anàlisis. Suposo que els tècnics municipals, al fer servir programes SIG (Sistema d’Informació Geogràfica) tenen aquests números molt més ben definits i fiables. Igualment, crec que per a fer-nos una idea de la situació actual i de les principals intencions, el meu humil anàlisis és perfectament vàlid.

Tal i com es veu en la Imatge 1, estan marcats els espais catalogats com a sistemes d’espais lliures (segons el PGOU ). També hi indico quins espais estan habilitats (verd fosc) i quins no (verd clar), ja que és una dada rellevant per a comprendre les dinàmiques actuals. No és el mateix tenir un terreny destinat com a espai públic i que estigui condicionat, a que estigui destinat com a espai públic però no estigui habilitat. He d’especificar, que la principal eina per a fer aquest petit estudi de camp, ha estat la observació tot caminant pels barris i prenent nota.

Imatge 1. En la imatge s’observen les àrees “habilitades” (verd fosc) i les “no habilitades” (verd clar).

font: elaboració pròpia en base a Google Earth

Una altra dada que incorpora la Imatge 1 són dos cercles de 400m de radi que indiquen una escala de referència. Què volen dir? Doncs hi ha diferents paràmetres que s’estableixen com a indicadors per valorar quant inclusiu és un sistema d’espais públics i com està repartit en el territori. La ONUHABITAT és un referent mundial sobre aquests temes i, si ens basem en el que recomana, ens diu que entre espais verds hi ha d’haver una distància màxima d’uns 400m entre ells (font: ONU-HABITAT) . És a dir, es considera que la distància de 400m entre places i jardins és una distribució accessible i suficient per a que els habitants puguin arribar des de les seves cases en uns cinc minuts caminant. Per tant, podem establir que al Masnou la repartició d’espais públics és bastant homogènia i que en menys de 400m caminant tenim una plaça al nostre abast. Ara bé, la qualitat, els usos, l’accessibilitat, l’entorn i el confort d’aquests espais són indicadors a estudiar en cada cas.

Tornem al tema de les superfícies. A través de la Imatge 1 vaig treure les superfícies que es mostren a la Taula 1 (recordem que són superfícies aproximades amb les eines que he comentat, tot i que el percentatge deu ser bastant encertat).

La Taula 1 ens indica que el 18,79% de l’àrea total de les zones verdes establertes com a tal no estan habilitades. Posem èmfasi en aquesta dada: quasi el 20% de les zones establertes com a espai públic no està condicionat per a gaudir-lo com a tal. En alguns casos, està tancat (exemple: al carrer Mare de Déu del Pilar, en el barri 11 de Setembre), en d’altres, l’accés és obert però no és un espai agradable per estar-hi ni és accessible (bosc de pins al carrer Cusí i Furtunet, al costat de l’alberg) o en altres casos, està adaptat com a estacionament (espai obert davant del cementiri).

Faig un apunt necessari per a reflexionar sobre aquest tipus d’espais. Els espais “no habilitats” generen un impacte al seu entorn. Són espais que es desvinculen del veïnat, que no tenen ús i creen els anomenats “no llocs” (Marc Augé). És a dir, no tenen identitat, no promouen el relacionar-se i fomenten interrogants del que hi pot succeir. Ens desconnecten de l’entorn ja que passen a ser buits urbans que poden denotar certa deixadesa dins de l’entramat del poble i en condicionen les dinàmiques. 

Una altra dada que es valora en urbanisme, és relacionar la superfície de zones verdes amb el número d’habitants. És un indicador general per a mesurar qualitats urbanes que indica quan d’espai pública hi ha per habitant. En aquest cas, si agafem la superfície de zones habilitades i ho dividim per la població (23.115 habitants, segons PGOU 2021) ens dona una relació de 9,43m2/habitants. Què vol dir? Primer que la quantitat d’espai públic actual per habitant ronda quasi els 10m2, que és el que mínimament es recomana (per exemple Mataró té la relació de 8,01m2/hab i Badalona de 9,15m2/hab, Observatori del Territori  ). Ara bé, si l’espai “no habilitat” (18,79%) es condicionés adequadament com a zona verda augmentaria l’espai per habitant fins a 11,61m2. Aquesta dada és important, perquè des de l’Observatori del Territori, classifica quins municipis estan per sobre o per sota d’aquest referent del 10m2/habitant. Per tant, si es volgués augmentar la superfície d’espais lliures al poble es podria començar per condicionar aquests espais que ja que, de per sí, estan destinats a ser-ho.

Fet aquest petit anàlisis com a resposta a les ganes d’expropiar el pati del Casino, amb la principal intenció d’augmentar la superfície d’espai públic, em sorgeix batejar aquest efecte com “Fast Urban Fashion”. Aprofitant el terme que fa referència a la sobreproducció i venta de roba que ens fa engolir la moda del “Fast Fashion”, l’expropiació del pati del Casino promou consumir nous espais amb la intenció de transmetre modernitat i de prometre solucions superficials a necessitats creades. La temptació de fer projectes urbans estrella normalment es desvien d'altres necessitats de base que requereixen altres processos i propostes no tan agraïdes i celebrades.

Si realment la intenció és millorar la quantitat i la qualitat d’espai públic al Masnou, es pot fer simplement renovant el que tenim. Reflexionant sobre això, em sorgeix preguntar-nos, com és que no aprofitem el que tenim? I no parlo només de l’urbanisme. Crec que és una dinàmica en general a la que ens hem acostumat.

Com a principal motiu per a l’expropiació del pati del Casino, es va plantejar un anàlisi que relacionava la superfície d’espai públic per barris i habitants del poble, en el qual, s’emfatitzava que el barri del Masnou Centre hi havia molt poca superfície de zona verda (segons informe “Modificació puntual del PGOU del Masnou a l’àmbit del Casino”,  modificacio PGOU ). Doncs bé, és normal que qualsevol casc antic d’una ciutat hi hagi carrerons i poca superfície d'espais verds. De fet, és una de les característiques boniques d’aquestes trames antigues.

Un gran benefici de “reciclar” els espais públics inhabilitats és descentralitzar i diversificar. Aquesta tàctica s’està portant a terme en vàries ciutats per repartir dinàmiques i propostes en diferents zones. D’acord que El Masnou sempre ha estat molt residencial i no té una necessitat imperiosa de descentralitzar, ara bé, és una manera d’incloure barris i integrar-los.

En els temps accelerats i conflictius en els que estem, necessitem més que mai parar i reflexionar cap a on volem anar i què necessitem per a millorar el nostre benestar com a comunitat. Siguem més creatius, crítics i participatius, i qüestionem-nos i dialoguem més.

Què podem fer per gestionar aquests consensos més assertivament? Com podem re-pensar i ser més crítics amb l’enfoc i el pressupost per a que sigui realment beneficiós per tothom?

Encantada de llegir-vos!